Collons de rampes!!

He començat molts cops aquest post, no sabia com expressar aquestes últimes setmanes sense semblar una queixa agònica, doncs malgrat tot confio en que tot es solucionarà. Avui de menú toquen, dues maratons i una nova prova de rogaine.

fotoconchip.php2Què puc dir de la marató de l’Espadan? Cursa que com ja he explicat en algun post anterior, tenia moltes ganes de tornar després d’haver-la fet al 2009. Ambient excepcional, recorregut molt ràpid i amb la pujada al Pic que dóna nom a la cursa, Espadà. El plantejament a priori és complicat, perquè al córrer lluny de casa no coneixes als companys de fatigues, així doncs aplicarem la tàctica de no perdre de vista el cul del primer. Ben aviat es fa un grup de 5 al capdavant, tots els que a posteriori es jugaran els llocs al podi, i allà estic jo. A partir del km 12, incomprensiblement començo a tenir rampes, no ho entenc, ja hi tornem a ser!!! Massa aviat…potser no porto el ritme adequat, potser avui no he hidratat be, potser…són moltes les preguntes que em vaig fent mentre corro ja amb certa dificultat. A mesura que van passant els quilòmetres em donen problemes la majoria dels músculs de les cames, haig d’anar variant el ritme i la petjada segons d’on em tiba la cama i paro diverses vegades a estirar. Això em va minvant la moral, però segueixo i al final aconsegueixo entrar 4rt a Segorbe, però. amb mal regust de boca.

DSCF3381El cap de setmana següent torno al món de l’orientació amb la segona prova de la copa catalana de rogainings, aquest cop a Sant Bartomeu del Grau. Per aquells que els hi interessi fil per randa com es va desenvolupar la prova, el meu company fa cròniques excel•lents, així doncs us deixo el link per si voleu donar-li un cop d´ull: http://cronicasdeskyrunning.blogspot.com.es/2014/03/rogaine-osona-sant-bartomeu-del-grau.html. Nou terreny molt recomanable i amb molt de joc que ens motiva a tope. Tot i les errades que comentem, aconseguim quedar 2ns de la general darrera els cracks Pep Mayolas i Sebastià Massagué. Aquest cop se’ns han escapat…, però al proper segur que ho farem millor. Ja en tinc ganes!!!

I per rematar el post, toca marató Vall del Congost! Com molts ja sabeu, aquest any era la primera prova puntuable de la Copa d´Espanya, el que va comportar que augmentés considerablement el nivell dels corredors. Jo no segueixo la copa, però em feia especial il•lusió tornar-la a córrer, conec de memòria el recorregut i estava motivat al 100%, però tinc clar quin és el meu nivell en aquest tipus de cursa. 1966300_745215702164128_638146788_oAixí que intentarem donar-ho tot, però conscient que estaré lluitant en posicions secundàries. Abans de començar estic una mica amoïnat pels problemes físics de rampes que he estat patint últimament. Tret de sortida entre un ambient excepcional a un ritme que ja era d’esperar entre tanta pota. Al corriol de la cova del km 2,3 intento entrar ben col•locat per no trobar-me tap ni cua pujant…les sensacions són bones, yeahh!! De cop i volta al km 5 tot s’acaba, tornen a aparèixer les rampes!! No ho entenc, és desesperant!!! Em nego a assumir-ho i continuo corrent pensant que potser ja em passaran, així que més aviat m’arrossego tossudament durant varis quilòmetres més. Al km 25 l’Iñaki intenta convèncer-me de que plegui i no l’escolto, fins que al km 29 la Mireia quasi m’ho suplica, i al final amb llàgrimes als ulls reconec que té raó i que no té cap sentit córrer en aquestes condicions. Anímicament , aquest dia el recordaré durant molt temps.

Les analítiques surten be, i estar clar que toca anar a algun metge esportiu…un pèl perduts, però ho trobarem… sinó el proper repte que ja serà de llarga distància pot ser un calvari. Gràcies a tots pels ànims aquests últims dies!!

Anuncis
Categories: Competició, Curses Orientació, Maratons | 1 comentari

Koala’s lliberts a Canet d’Adri

Una setmana després de la Rogaine de la LLacuna, el Trail de Rocacorba de 31 km amb quasi 2000 positius…recorregut espectacular i veritablement aconsellable pels voltants de Canet d’Adri!!!

IMG_5844 arribada rocacorbaAquest cop vam decidir participar en equips de dos com a Koala’s Team amb el meu company Esteban.  Volia fer una crònica per explicar-vos la gran vivència del cap de setmana, però el meu company s’ha avançat, i si quelcom està ben fet… difícil millorar-ho, igual que la companyia!

Així doncs, que gaudiu de la crònica tant com nosaltres ho vam fer de la cursa!!

http://jabanli.blogspot.com.es/2014/02/rockacorba-30km-1900.html

Categories: Curta distància | Deixa un comentari

Tàndem al The Wild Boar Rogaining

Com ja havia comentat en un post anterior, començo la temporada amb la primera rogaine de la Copa Catalana que intentaré seguir, tal com he fet aquests dos últims anys. Fins ara, he anat variant contínuament de company Imagen1per diversos motius, quelcom que m’havia desmotivat tant com per plantejar-me si seguir o no la Copa del 2014. Per aquelles coses de la vida, sembla que a l’Albert Herrero li agrada tant com a mi això de fer el senglar per la muntanya. Així doncs, de moment farem tàndem, esperant el tritàndem amb en Joan Farré que ha estat parat uns mesos per lesió. Quines ganes de rogainejar els tres junts!!!

La primera prova ha estat el conegut The Wild Boar Rogaining a la Llacuna (http://thewildboar.org), la prova amb més prestigi del calendari i a la vegada, amb més participació de fora de Catalunya, tant nacional com internacional. Aquest any, equips de Navarra, País Basc, Itàlia, França, Europa del Nord i de l’Est es presentaven a la línea de sortida. De com va anar la prova, us aconsello que llegiu la crònica del meu company que l’explica extraordinàriament be amb pèls i senyals (http://cronicasdeskyrunning.blogspot.fr/2014/01/the-wild-boar.html

DSC_0814La victòria d’aquesta rogaine em fa especial il·lusió. El primer que em ve al cap es quan fa uns tres anys i mig, el meu amic Iñaki i la meva companya Mireia em van portar a Sant Feliu de Pallerols a fer-ne un. Jo mai havia vist un mapa d’orientació, tot em sonava a xinès, i aquell dia per mi, va ser un joc. Jo ni tan sols vaig mirar el mapa, i em semblava tot plegat bastant estrany i absurd…no acabava de veure quina gràcia tenia això d’estar donant voltes com una baldufa, mirant un mapa i travessant esbarzers. Un cop a casa però, em vaig estar mirant el mapa i em va començar a picar la curiositat, identificava llocs i pensava que podríem haver fet…. Això sí, una cosa em va quedar clara aquell dia, cal dur roba vella o específica d’orientació, doncs normalment quan acabes sembla que t’hagis barallat amb una dotzena de gats.

Des d’aleshores han estat moltes rogaines DSC_0535al cap i a les potes, poc  a poc intentant aprendre a orientar i conscienciant-me que aquí, tenir bona condició física, no ho és tot, cal un equilibri difícil entre “orientar millor” i “córrer més”. Se que em queda molt aprendre, moltíssim, però segurament és això el que em motiva tant. De moment, comencem amb bon peu i frisant per la propera prova a Sant Bartomeu del Grau el primer cap de setmana de Març.

Categories: Curses Orientació | Deixa un comentari

Cuinant el 2014

Arriba el moment de plantejar el calendari esportiu de 2014…de moment fins l’Abril que l’any és mooolt llarg.

Com sempre, la prioritat es gaudir però no negaré que m’encanta competir, i de vegades les dues coses són difícils de compaginar, sobretot pel sacrifici que representa normalment arribar en bona forma  a una competició i lluitar per intentar estar allà davant o almenys donar guerra…ja sabeu de que us parlo… Llevar-se molt d’hora molt d’hora, anar a treballar un munt d’hores diàries, sortir rebentat quan ja es fosc i aleshores, sortir a entrenar. La majoria dels dies ho aconsegueixo, però hi ha dies… Podria semblar una queixa, però només és una marranada momentània, doncs avui en dia, amb els 7eb0f0e7060baeaa1e823bd6bea47af5temps que corren, sort en tinc de tenir feina…encara!!

Desprès d’un parell de setmanes de descans actiu, amb zero quilòmetres de córrer però moltes hores de caminar suau i unes quantes més de bici, tinc la mirada fixa en l’imminent començament de la copa catalana de rogaines amb el ja tradicional “The Wild Boar Rogaining” a la Llacuna.

Seguidament faré algunes curses de distància “curta” que en venen molt de gust i que em faran entrar en ritme de competició. El tret de sortida serà amb una cursa que m’encanta pel seu format i que l’organitza Klassmark, el Trail de Rocacorba (32km) en modalitat d’equips de 2 persones, fent parella amb l’Esteban, amic i company de Koala’s Team. I a continuació un parell de “remakes”… Tres setmanes mes tard de Rocacorba posaré rumb a Segorbe per córrer la Maratón de Espadan, cursa amb gran ambient  i un recorregut força entretingut que ja vaig fer l’any 2009 i que volia repetir. I al mes de març correrem al costat de casa i tornarem a la màgica Marató de la Vall del Congost,  aquest any puntuable per la “Copa de España de Carreras por Montaña”.

Desprès d’aquesta “petita pretemporada” començaré amb curses de distancia més llarga. La primera serà la UTMCD (Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada) al mes d’abril. L’any passat hi vaig anar a fer de repassador i em va sorprendre molt gratament, així doncs aquest any hi tornaré però aquest cop seré a la línea de sortida.

I desprès…ummm…alguna cosa es cou al meu cap…però veurem que cuinem al final.

Categories: Altres, Varis | 1 comentari

Finiquitant el 2013

Continua llegint

Categories: Altres, Varis | Deixa un comentari

Més que una cursa…UT Catllaràs

De vegades un acostuma a dir abans d’una cursa que sortim a gaudir, i és clar que sí!!, que no vol dir que en aquest gaudir no hi hagi una mica o un molt de patiment…  Que difícil es fa explicar això a qui no ho ha viscut mai, oi? Be, tornem-hi, és clar que anem a gaudir, però no puc negar que un objectiu primordial és tardar el menys possible.

Per què ho dic això? doncs perquè la UT del Catllaràs era una cita molt especial per a mi per dos motius. El primer, el Xavier Martorell feia molt temps que havia dissenyat aquIMG-20130730-WA0001est circuit i hi havia molta il·lusió per veure’l transformat en cursa, però era poc probable. I en segon lloc, per què els Koalas havíem fet varies sortides d’entrenament sobre aquest recorregut i ens ho havíem passat genial.

Així doncs, amb aquests dos precedents venia marcada la UT Catllaràs, i mentre anava passant per diferents punts del recorregut no podia evitar recordar tal o qual història dels amics Koalas. El recorregut és relativament curt amb 55km, però un desnivell exigent de 4000+. La conclusió que en puc treure desprès de la cursa, és que gaudir, el que se’n diu gaudir, ho vaig fer més i amb diferència el dies dels entrenaments amb els Koalas, així que vaig apretar tant com vaig poder i em van deixar les meves cames per arribar el més aviat possible.

Dels entrenaments, els diferents moments queden en el meu cap i en el meu cor, de la cursa destacaria dos moments inoblidables: trobar-me al Diego i el Cristian dalt del Sobrepuny animant com bojos, i acompanyar els últims metres de la seva cursa al Xavier… sense paraules.

Com anècdotIMG-20130730-WA0000a, puc dir que he tingut la sort de compartir podi amb un pro…

Categories: Llarga distància | 1 comentari

Agafant confiança…

Aquest cop necessito explicar imperiosament amb tot detall el succeït a la cursa d’aquest darrer cap de setmana, la Cadi Ultratrail, perquè la gent enraona, opina i jutge sense saber les dues versions, i jo us explicaré la meva.

IMG-20130715-WA0002Són les 5 del matí, sortim puntuals del centre de la Seu d’Urgell per anar a buscar la serra del Cadí. Per davant ens esperen 80 kms amb uns 4600 metres de desnivell positiu. Amb el frontal al cap, afrontem els primers kilòmetres urbans, ben aviat ens endinsem al bosc per uns corriols que poc a poc van augmentant el seu desnivell. Tothom va bastant concentrat, i de seguida la cosa es posa més dreta. És en aquest punt on ens quedem al capdavant de la cursa tres corredors, en Xavier Valldeoriola, en Josep Cuadrat i jo.

Desprès d’uns kilòmetres per pista en pujada, incomodes de córrer però alhora necessaris per no perdre temps, arribem aproximadament al km 16, Prat de Gossolans. A partir d’aquí comença una forta pujada que ens durà a dalt de la serra. Observant als altres corredors des del darrere, veig que les forces entre els tres estan força igualades, es presenta una cursa interessant, tot i que en aquest tipus de curses les coses canvien molt.

Ja en plena serra del Cadí, el terreny es torna mes abrupte, molt pedregós i un constant puja i baixa on se’m fa molt feixuc córrer. Noto que no acabo d’anar del tot còmode, i veient que el Xavier s’ha despenjat uns metres, baixo una mica el ritme. En Josep ràpidament va obrint forat. Poc desprès ens ajuntem amb en Xavier, i anem fent, entre alguna breu conversa arribem a Cortils, aproximadament km 30. Allà m’espera l’Iñaki, un amic que ha corregut tota la carena a primera hora del matí per anar a veurem i de pas, portar-me beguda fresqueta i menjar. Parada ràpida i sant tornem-hi.

Abans de baixar a Prat d’Aguiló passem pel Pas dels Gossolans…tinc encara ben viu el record d’una bona amiga que fent una de les coses que mes li agradava ens va deixar per sempre en aquest lloc… Fins al refugi es fa força ràpid.

IMG-20130715-WA0001Encara anem junts amb el Xavier i li comento que aquí hi ha amanida d’arròs, que jo no pararé gaire estona perquè el menjar fort el tinc esperant-me a Estana. Arribem, i en una de les taules del pati del refugi hi han només gominoles, barretes energètiques, coca-cola i aigua. Pregunto per la diferencia amb el Josep, ens diuen que 3 minuts i que va molt fort. Continuem avall i li pregunto al Xavier que si no ha menjat amanida i ell em diu que li sembla que estarà a Estana.

Comença el punt conflictiu, de cop arribem a un trencall de dos corriols. Sembla que la cinta està posada a la dreta en un arbre, entenem que hem de continuar recta. A partir d’aquí…doncs amunt i avall buscant per on continuar…per fi ho trobem. Ens adonem que ens hem deixat més de 10 minuts, i a més sabem que el cap de cursa es coneix la zona i no haurà tingut massa problemes. Comença a prémer la calor, però ja ens plantem a Estana, aproximadament km 45. Arribem els dos bastant creuats per la perduda, però m’ho acabo prenent de forma positiva, potser simplement perquè des de fa molts dies, avui no m’arrossego com un cuc. La Mireia em diu que el primer ens porta 15 minuts. Aquí toca menjar fort per afrontar la segona part de la cursa i ens hi estem més de 10 minuts, això vol dir que surto a gairebé uns 27 minuts del cap de cursa. De moral estic molt sencer, i si una cosa he après tots aquests anys, és que mai et pots rendir, has de seguir i seguir i seguir…

IMG-20130715-WA0006Com anècdota, per dir-ho d’alguna manera, en Xavier demana la tan esperada amanida d’arròs i li diuen que estava a Prat d’Aguiló. Ens comenten que potser al passar avançats a l’horari previst no havien tingut temps de preparar-la. Així que li dono del meu arròs doncs jo en tenia per un regiment. Des d’aquest punt, ja m’havien avisat que si estaves sencer, el terreny era força corredor i es podia avançar força. El Xavier es comença a quedar enrere i poc abans d’arribar a Ansovell, em quedo sol. Al passar per l’avituallament pregunto a quan ha passat el primer, exactament tampoc m’ho saben dir, però entre 15 i 10 minuts. Li he retalla bastant!

Segueixo apretant, les sensacions són prou bones i enfilo cap al Coll del LLetó, no és molt dret i inclús hi han trams que es poden córrer. Una vegada al coll, els voluntaris del control em diuen que queden 10 km fins l’arribada…jo nomes vull saber quan em porta el primer. Aquí sí que em diuen amb exactitud la diferencia, 5 minuts. Ostres, no està tan lluny!!

Començo a baixar força animat i concentrat per no patir cap caiguda. Ràpidament vaig perdent desnivell, i allà lluny ja es veu la Seu. A uns 5 km creuo la carretera d’Ortedó on la Mireia em diu que el porto a 3’30’’. De seguida arribem a Cercs i em diuen que el porto a 3’. Encara apreto més, quan arriba una petita pujada i abans del coll, sorpresa, veig el Josep que de seguida es gira i em veu. Em portarà un minutet!!

IMG-20130715-WA0003Ara toca baixar per un corriol on me la jugo bastant, si llepo és el que hi ha, però el tinc a tocar. Ens estem acostant a les primeres cases de la Seu i entrem a l’asfalt. Al poble ja no hi ha desnivell de baixada, es prou pla com per poder apretar encara més, em poso a 4’/km. Faltant mig kilòmetre em diuen que el tinc a menys de 30’’, el veig, ell es gira constantment i segueix corrent. Comencem a entrar al cas antic, aquí els carrers són molt més estrets. Al girar per un carrer el perdo de vista, desprès d’un gir a l’esquerra reconec el passeig d’on hem sortit i diviso l’arc d’arribada, nomes queden 100 metres. Salto la vorera per entrar dins del passeig, el meu pensament és esprintar per a que hi hagi la mínima diferencia.

Em concentro en els arcs, apreto les dents, em poso a 3’10’’/km quan de sobte em surt algú…l’esquivo, menys mal!! d’on ha sortit? veig molta gent pel mig, però ningú en concret. De sobte, tot just abans de creuar la meta, veig al Josep agafat de la mà dels seus fills…massa tard. No entenc res!! Però això no és una cursa??? Però si ho tenia pensat fer, per què al veurem córrer esprintant no s’atura abans i m’ho explica???

A partir d’aquest moment no val la pena explicar massa el que va succeir, la gent recriminant-me el que havia fet…fins i tot, l’Albert Vilana, un dels organitzadors, sense preguntar-me res, em diu exactament que calli que no tinc dret a opinar de la cursa desprès del lleig que he fet a meta, quan només li volia comentar el tema marcatge. Jo li comento que la meva intenció no era guanyar i que per mi li poden donar el primer premi al Josep. Ningú m’escolta ni tan sols em mira…

Uns minuts desprès, ve a enraonar amb mi un àrbitre de la FEDME, ell si que m’escolta i li explico més o menys com ha anat la cosa, en veritat m’escolta per educació, doncs em diu molt clar que el guanyador sóc jo, però a mi això no m’importa. De fet, està sorprès per la situació esperpèntica que s’ha viscut a l’arribada i ell, com jo, no ho entén. De fet comentem que últimament hi ha vàries curses de llarga distància que s’han guanyat a l’esprint i a ningú se li acut agafar els nens si tens el rival trepitjant-te els talons…o almenys, digue-ho!!!

Els amics que estan per la Seu i acaben la cursa de seguida em venen a preguntar, doncs dieuen que coneixent-me no els hi quadra la versió que està explicant l’organització.

La veritat és que de la cursa, com que la posició em dona bastant igual, em quedo amb les millors sensacions desprès d’estar més de dos mesos amb molts problemes.

La gent que em coneix i em segueix, sap perfectament que he cedit la victòria amb molt de gust en vàries ocasions, però el que no puc fer es endevinar les intencions dels altres, ni evitar quelcom que desconec ni veig. També vull dir que si, potser, no hi hagués hagut tanta gent pul·lulant a la recta d’arribada potser hagués vist quelcom, però era impossible entre lo ràpid que jo anava i el descontrol que hi havia a meta. Això també es quelcom que vam comentar amb l’àrbitre de la FEDME, com el fet que ni tan sols hi havia cinta d’arribada, cosa que fa que el corredor no te punt visual d’on s’acaba la cursa.

Categories: Llarga distància | 16 comentaris

Torno a recuperar sensacions?

A l’espera de més proves, la Mireia es posa en marxa canviant-me la dieta, eliminant els aliments més indigestos o propensos a intoleràncies. Finalment, sembla que traient els aliments crus, verdures i fruites de moment aconseguim aturar les diarrees i els vòmits. Introduïm probiòtics per ajudar a regenerar la flora intestinal i sèrum oral per recuperar sals. Tot això ha de ser provisional, o això esperem…

IMAG0533-1-1Les sensacions en una setmana són una mica millors, i tot i que no estic per tirar coets, almenys deixo d’anar al lavabo contínuament i sentir-me tan malament.

El següent cap de setmana tinc la WarClubs, on el meu equip Spiridon finalment va quedar en segona posició i estem tots molt satisfets, i jo més doncs sembla que he pogut aguantar més o menys el ritme dels companys.

A l’altre cap de setmana  ja toca enfrontar la veritat, tinc la Cadí Ultratrail  i em fa molta il·lusió córrer l’edició zero, a veure si com a mínim puc córrer sense que em tremolin les cames.

Categories: Altres | Deixa un comentari

Si quelcom es pot tòrcer…

IMAG0439 A partir d’aquí les coses es torcen, començo a tenir rampes quan jo no n’acostumo a tenir, no se que em passa, doncs m’hidrato be i menjo sa i equilibrat. Tant al Campionat de Catalunya de curses de muntanya d’Ultraresistència que acabo en 5ª posició de la general (3er del Campionat de Catalunya) i la CSP115, on els metges m’obliguen a abandonar per deshidratació al km 108, pateixo molt de rampes i tinc les cames rígides, cada passa és un patiment i només sento frustració i impotència. Gràcies al metge de la UVI mòbil i a les voltes que li dono al cap mentre estic a la llitera, arribem a la conclusió que un medicament pot ser la causa, la Dormidina. Un antihistamínic que es recepta fins i tot als nens per a poder agafar el son. Mirem el prospecte on hi diuDormidina puede agravar el síndrome de agotamiento-deshidratación y el golpe de calor debido a la disminución de la sudoración ocasionada por sus efectos anticolinérgicos”. Efectivament, en un parell de dies constatem que és això, doncs desapareixen les rampes…estic content, tornarem a la càrrega.

No passa ni una setmana que començo a tenir diarrees i vòmits, i ara això per què? Cada dia tinc menys forces i un parell de dies haig de marxar de la feina perquè no m’aguanto dret. Treballar en una fàbrica de peu 10 hores diàries no IMAG0504crec que tampoc ajudi, però només em faltaria perdre la feina. S’apropa Zegama i no estic ni per donar una passa caminant…és desesperant!!!! Així passo els quasi dos mesos següents, i així vaig a totes les curses, arrossegant-me com un cuc. Em fan analítiques, proves a les femtes, electrocardiogrames on troben que tinc un ritme nodal i no tenen molt clar que sigui arran de l’esport, així que aquesta setmana tinc cardiòleg, m’ingressen un dia a l’hospital Parc Taulí fins les 3 de la matinada on desprès de 2 litres de sèrum fisiològic em trobo molt millor…res, sembla un despropòsit. Tot i així, m’enfronto a Zegama, La Ribalera i l’Sky marathon Ribagorza Romànica de Vilaller, tres curses excepcionals per la seva bellesa i que recomano, especialment, les dues últimes, però que puc gaudir poc.

Vull donar les gràcies al José Povedano i l’Àngela doncs sense ells ni tan sols hagués pogut prendre la sortida a Zegama, al Josep Farrera per donar-me l’oportunitat de conèixer La Ribalera, i a la família Sella per sempre estar allà donant-me suport i per la seva gran Crono-Farra que fa fugir les penes!!!

Aconsegueixo acabar la marató de Zegama, que ja em va semblar molt, en 5:05:35 en la posició 120. Tot i que haguès estat be físicament, no és una cursa que vagi be amb les meves carecterístiques…quan veig tant de fang se m’activa el fre de mà.

IMAG0526-1-1A La Ribalera 38 aconsegueixo guanyar en 04:42:14, però el Jordi Marco i el David Jordan m’ho posen molt difícil fins l’últim moment.

Al campionat de curses de muntanya a Vilaller tardo 04:59:39 que es fan llarguíssimas, posició 38.

Seguirem lluitant!!!

Categories: Altres, Varis | 1 comentari

Comencem la temporada…això rutlla

Volia anar escrivint al blog periòdicament però porto uns quants mesos entrebancat, i un dia succeeix un altre, i ja som al juliol.

imagesComenço be la temporada a principis de març guanyant el primer  objectiu de l’any, la Ultra Trail de les Fonts, que em fa especial il·lusió per com havien anat les dues darreres edicions i perquè la cursa en sí, és una cursa 10 en tots els sentits. A més, aconsegueixo batre el rècord de la prova amb 12h19’37’’. Voldria agrair al Karim i a tota la gent que col·labora a la Ultra Trail de les Fonts per rebre’m sempre tan be.

En aquell moment les sensacions eren molt bones i estic content de la preparació que he fet. A més, tinc la gran sort de ser escollit per a representar a la Selecció Catalana de Curses d’Ultraresistència, amb d’altres grans companys i amics: Sergi, Juanjo, Marc, Salvador, Adolf i Olga. L’objectiu serà la CSP115 que aquest any és Campionat d’Espanya d’Ultraresistència amb 120 kms. En això i tenen molt a veure l’Albert Torrent i el Fernando Rosa a qui agraeixo de tot cor aquesta oportunitat i el tracte rebut en tot moment, abans, durant i desprès de la cursa. Com també al Quico Soler per l’assistència durant la cursa, però sobretot pel seu toc de broma en els moments en que jo em trobava abatut.

Categories: Altres, Varis | Deixa un comentari

Bloc a WordPress.com.