Aquest cop necessito explicar imperiosament amb tot detall el succeït a la cursa d’aquest darrer cap de setmana, la Cadi Ultratrail, perquè la gent enraona, opina i jutge sense saber les dues versions, i jo us explicaré la meva.
Són les 5 del matí, sortim puntuals del centre de la Seu d’Urgell per anar a buscar la serra del Cadí. Per davant ens esperen 80 kms amb uns 4600 metres de desnivell positiu. Amb el frontal al cap, afrontem els primers kilòmetres urbans, ben aviat ens endinsem al bosc per uns corriols que poc a poc van augmentant el seu desnivell. Tothom va bastant concentrat, i de seguida la cosa es posa més dreta. És en aquest punt on ens quedem al capdavant de la cursa tres corredors, en Xavier Valldeoriola, en Josep Cuadrat i jo.
Desprès d’uns kilòmetres per pista en pujada, incomodes de córrer però alhora necessaris per no perdre temps, arribem aproximadament al km 16, Prat de Gossolans. A partir d’aquí comença una forta pujada que ens durà a dalt de la serra. Observant als altres corredors des del darrere, veig que les forces entre els tres estan força igualades, es presenta una cursa interessant, tot i que en aquest tipus de curses les coses canvien molt.
Ja en plena serra del Cadí, el terreny es torna mes abrupte, molt pedregós i un constant puja i baixa on se’m fa molt feixuc córrer. Noto que no acabo d’anar del tot còmode, i veient que el Xavier s’ha despenjat uns metres, baixo una mica el ritme. En Josep ràpidament va obrint forat. Poc desprès ens ajuntem amb en Xavier, i anem fent, entre alguna breu conversa arribem a Cortils, aproximadament km 30. Allà m’espera l’Iñaki, un amic que ha corregut tota la carena a primera hora del matí per anar a veurem i de pas, portar-me beguda fresqueta i menjar. Parada ràpida i sant tornem-hi.
Abans de baixar a Prat d’Aguiló passem pel Pas dels Gossolans…tinc encara ben viu el record d’una bona amiga que fent una de les coses que mes li agradava ens va deixar per sempre en aquest lloc… Fins al refugi es fa força ràpid.
Encara anem junts amb el Xavier i li comento que aquí hi ha amanida d’arròs, que jo no pararé gaire estona perquè el menjar fort el tinc esperant-me a Estana. Arribem, i en una de les taules del pati del refugi hi han només gominoles, barretes energètiques, coca-cola i aigua. Pregunto per la diferencia amb el Josep, ens diuen que 3 minuts i que va molt fort. Continuem avall i li pregunto al Xavier que si no ha menjat amanida i ell em diu que li sembla que estarà a Estana.
Comença el punt conflictiu, de cop arribem a un trencall de dos corriols. Sembla que la cinta està posada a la dreta en un arbre, entenem que hem de continuar recta. A partir d’aquí…doncs amunt i avall buscant per on continuar…per fi ho trobem. Ens adonem que ens hem deixat més de 10 minuts, i a més sabem que el cap de cursa es coneix la zona i no haurà tingut massa problemes. Comença a prémer la calor, però ja ens plantem a Estana, aproximadament km 45. Arribem els dos bastant creuats per la perduda, però m’ho acabo prenent de forma positiva, potser simplement perquè des de fa molts dies, avui no m’arrossego com un cuc. La Mireia em diu que el primer ens porta 15 minuts. Aquí toca menjar fort per afrontar la segona part de la cursa i ens hi estem més de 10 minuts, això vol dir que surto a gairebé uns 27 minuts del cap de cursa. De moral estic molt sencer, i si una cosa he après tots aquests anys, és que mai et pots rendir, has de seguir i seguir i seguir…
Com anècdota, per dir-ho d’alguna manera, en Xavier demana la tan esperada amanida d’arròs i li diuen que estava a Prat d’Aguiló. Ens comenten que potser al passar avançats a l’horari previst no havien tingut temps de preparar-la. Així que li dono del meu arròs doncs jo en tenia per un regiment. Des d’aquest punt, ja m’havien avisat que si estaves sencer, el terreny era força corredor i es podia avançar força. El Xavier es comença a quedar enrere i poc abans d’arribar a Ansovell, em quedo sol. Al passar per l’avituallament pregunto a quan ha passat el primer, exactament tampoc m’ho saben dir, però entre 15 i 10 minuts. Li he retalla bastant!
Segueixo apretant, les sensacions són prou bones i enfilo cap al Coll del LLetó, no és molt dret i inclús hi han trams que es poden córrer. Una vegada al coll, els voluntaris del control em diuen que queden 10 km fins l’arribada…jo nomes vull saber quan em porta el primer. Aquí sí que em diuen amb exactitud la diferencia, 5 minuts. Ostres, no està tan lluny!!
Començo a baixar força animat i concentrat per no patir cap caiguda. Ràpidament vaig perdent desnivell, i allà lluny ja es veu la Seu. A uns 5 km creuo la carretera d’Ortedó on la Mireia em diu que el porto a 3’30’’. De seguida arribem a Cercs i em diuen que el porto a 3’. Encara apreto més, quan arriba una petita pujada i abans del coll, sorpresa, veig el Josep que de seguida es gira i em veu. Em portarà un minutet!!
Ara toca baixar per un corriol on me la jugo bastant, si llepo és el que hi ha, però el tinc a tocar. Ens estem acostant a les primeres cases de la Seu i entrem a l’asfalt. Al poble ja no hi ha desnivell de baixada, es prou pla com per poder apretar encara més, em poso a 4’/km. Faltant mig kilòmetre em diuen que el tinc a menys de 30’’, el veig, ell es gira constantment i segueix corrent. Comencem a entrar al cas antic, aquí els carrers són molt més estrets. Al girar per un carrer el perdo de vista, desprès d’un gir a l’esquerra reconec el passeig d’on hem sortit i diviso l’arc d’arribada, nomes queden 100 metres. Salto la vorera per entrar dins del passeig, el meu pensament és esprintar per a que hi hagi la mínima diferencia.
Em concentro en els arcs, apreto les dents, em poso a 3’10’’/km quan de sobte em surt algú…l’esquivo, menys mal!! d’on ha sortit? veig molta gent pel mig, però ningú en concret. De sobte, tot just abans de creuar la meta, veig al Josep agafat de la mà dels seus fills…massa tard. No entenc res!! Però això no és una cursa??? Però si ho tenia pensat fer, per què al veurem córrer esprintant no s’atura abans i m’ho explica???
A partir d’aquest moment no val la pena explicar massa el que va succeir, la gent recriminant-me el que havia fet…fins i tot, l’Albert Vilana, un dels organitzadors, sense preguntar-me res, em diu exactament que calli que no tinc dret a opinar de la cursa desprès del lleig que he fet a meta, quan només li volia comentar el tema marcatge. Jo li comento que la meva intenció no era guanyar i que per mi li poden donar el primer premi al Josep. Ningú m’escolta ni tan sols em mira…
Uns minuts desprès, ve a enraonar amb mi un àrbitre de la FEDME, ell si que m’escolta i li explico més o menys com ha anat la cosa, en veritat m’escolta per educació, doncs em diu molt clar que el guanyador sóc jo, però a mi això no m’importa. De fet, està sorprès per la situació esperpèntica que s’ha viscut a l’arribada i ell, com jo, no ho entén. De fet comentem que últimament hi ha vàries curses de llarga distància que s’han guanyat a l’esprint i a ningú se li acut agafar els nens si tens el rival trepitjant-te els talons…o almenys, digue-ho!!!
Els amics que estan per la Seu i acaben la cursa de seguida em venen a preguntar, doncs dieuen que coneixent-me no els hi quadra la versió que està explicant l’organització.
La veritat és que de la cursa, com que la posició em dona bastant igual, em quedo amb les millors sensacions desprès d’estar més de dos mesos amb molts problemes.
La gent que em coneix i em segueix, sap perfectament que he cedit la victòria amb molt de gust en vàries ocasions, però el que no puc fer es endevinar les intencions dels altres, ni evitar quelcom que desconec ni veig. També vull dir que si, potser, no hi hagués hagut tanta gent pul·lulant a la recta d’arribada potser hagués vist quelcom, però era impossible entre lo ràpid que jo anava i el descontrol que hi havia a meta. Això també es quelcom que vam comentar amb l’àrbitre de la FEDME, com el fet que ni tan sols hi havia cinta d’arribada, cosa que fa que el corredor no te punt visual d’on s’acaba la cursa.
Què puc dir de la marató de l’Espadan? Cursa que com ja he explicat en algun post anterior, tenia moltes ganes de tornar després d’haver-la fet al 2009. Ambient excepcional, recorregut molt ràpid i amb la pujada al Pic que dóna nom a la cursa, Espadà. El plantejament a priori és complicat, perquè al córrer lluny de casa no coneixes als companys de fatigues, així doncs aplicarem la tàctica de no perdre de vista el cul del primer. Ben aviat es fa un grup de 5 al capdavant, tots els que a posteriori es jugaran els llocs al podi, i allà estic jo. A partir del km 12, incomprensiblement començo a tenir rampes, no ho entenc, ja hi tornem a ser!!! Massa aviat…potser no porto el ritme adequat, potser avui no he hidratat be, potser…són moltes les preguntes que em vaig fent mentre corro ja amb certa dificultat. A mesura que van passant els quilòmetres em donen problemes la majoria dels músculs de les cames, haig d’anar variant el ritme i la petjada segons d’on em tiba la cama i paro diverses vegades a estirar. Això em va minvant la moral, però segueixo i al final aconsegueixo entrar 4rt a Segorbe, però. amb mal regust de boca.
El cap de setmana següent torno al món de l’orientació amb la segona prova de la copa catalana de rogainings, aquest cop a Sant Bartomeu del Grau. Per aquells que els hi interessi fil per randa com es va desenvolupar la prova, el meu company fa cròniques excel•lents, així doncs us deixo el link per si voleu donar-li un cop d´ull: http://cronicasdeskyrunning.blogspot.com.es/2014/03/rogaine-osona-sant-bartomeu-del-grau.html. Nou terreny molt recomanable i amb molt de joc que ens motiva a tope. Tot i les errades que comentem, aconseguim quedar 2ns de la general darrera els cracks Pep Mayolas i Sebastià Massagué. Aquest cop se’ns han escapat…, però al proper segur que ho farem millor. Ja en tinc ganes!!!
Així que intentarem donar-ho tot, però conscient que estaré lluitant en posicions secundàries. Abans de començar estic una mica amoïnat pels problemes físics de rampes que he estat patint últimament. Tret de sortida entre un ambient excepcional a un ritme que ja era d’esperar entre tanta pota. Al corriol de la cova del km 2,3 intento entrar ben col•locat per no trobar-me tap ni cua pujant…les sensacions són bones, yeahh!! De cop i volta al km 5 tot s’acaba, tornen a aparèixer les rampes!! No ho entenc, és desesperant!!! Em nego a assumir-ho i continuo corrent pensant que potser ja em passaran, així que més aviat m’arrossego tossudament durant varis quilòmetres més. Al km 25 l’Iñaki intenta convèncer-me de que plegui i no l’escolto, fins que al km 29 la Mireia quasi m’ho suplica, i al final amb llàgrimes als ulls reconec que té raó i que no té cap sentit córrer en aquestes condicions. Anímicament , aquest dia el recordaré durant molt temps.
Jaume Folguera 
